El Consorci d’Aigües, motor del Camp

Enguany es commemora el vint-i-cinquè aniversari de la Llei 18/1981, que va autoritzar el transvasament d’aigua de la conca del riu Ebre al Camp de Tarragona. Aquest marc legal va fer possible el mini-transvasament que va permetre acabar, a partir de 1989, amb les greus restriccions d’aigua que periòdicament patia el nostre territori. Sens dubte, l’espectacular desenvolupament econòmic i social que han experimentat aquestes comarques hauria estat impossible sense aquesta disponibilitat d’aigua potable.
Fa un quart de segle, existia la necessitat prioritària de tenir aigua suficient per al consum dels ciutadans i les indústries del Camp, que no es podia assegurar només amb les reserves endògenes. Era una època en què la ciutat de Reus havia arribat a patir restriccions, segons l’estació de l’any, de fins a una hora de subministrament cada dos dies als domicilis particulars. Les famílies s’havien d’espavilar per fer front a la situació, la qual cosa generava les lògiques tensions i reclamacions veïnals envers el primer ajuntament democràtic.
No hem d’oblidar que els nous consistoris democràtics eren extremadament febles des del punt de vista financer i organitzatiu, i havien d’encarar les nombroses mancances que patien els municipis d’aquells moments, que no havien estat resoltes durant els quaranta anys precedents. No només era la qüestió de l’aigua, sinó que també calia resoldre la manca d’equipaments escolars, la urbanització dels barris, els problemes d’higiene pública, la seguretat ciutadana, l’alt índex d’atur, la crisi industrial, etc…
En aquest context, el primer alcalde democràtic de Reus, Carles Martí, volia tot el millor per a la ciutat, i més en un aspecte tan decisiu com era l’aigua, de la qual volia assegurar-ne la disponibilitat i el preu just. En la seva condició de senador de l’Entesa dels Catalans, Martí va participar també en la tramitació de la Llei 18/1981 a les Corts Generals, sense perdre mai de vista la responsabilitat directa que li corresponia en aquesta matèria com a alcalde de Reus.
La Llei 18/1981 obria el pas a la connexió hidrològica entre l’Ebre i el Camp. L’objectiu del subministrament quedava plenament cobert amb l’aprovació d’aquell instrument legal, que incorporava aspectes força positius que després han estat recollits en la Directiva-marc de l’aigua que va acordar la Unió Europea l’any 2000.
No obstant, el desacord es va donar en l’establiment del preu de l’aigua, atès que legalment no es preveia el recolzament financer de l’Administració de l’Estat a la construcció de la infraestructura que havia de fer possible el transvasament, fet que repercutia sobre el càlcul tarifari corresponent. A més, el greuge era encara més evident si es tenien en consideració altres situacions similars de l’època –per exemple, els processos de reconversió de sectors industrials amb participació pública-, en què l’Estat tenia una implicació financera considerable.
En aquest context, i a mode de protesta, Carles Martí es va absentar en la votació final de la llei al Senat, que va tirar endavant amb els vots de la governamental UCD i amb el suport de CiU. Paradoxalment, la inhibició de l’Estat en el finançament del mini-tranvasament acabaria representant després que el Govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol assumís en solitari aquesta càrrega.
Malgrat aquestes disensions d’origen, el projecte del mini-transvasament va tirar endavant, deixant enrera per sempre les restriccions d’aigua a Reus i al conjunt del Camp. En aquests anys, el Consorci d’Aigües de Tarragona ha esdevingut un exemple de col·laboració entre tots els sectors implicats -regants, ajuntaments i indústria-, que amb la tutela del Govern de la Generalitat han fet un gran esforç per garantir el subministrament a la població i a les empreses.
Des d’aquesta perspectiva, la trajectòria del Consorci d’Aigües de Tarragona és una història d’èxit, amb la gestió d’un ambiciós pla d’inversions que ha assegurat les necessitats actuals i futures d’aigua. Per això, el Consorci ha estat, és i serà un motor vital per a l’impuls socioeconòmic del Camp, una peça essencial per al nostre progrés col·lectiu.