L’acord sobre el nou finançament autonòmic és, sense cap mena de dubte, una bona notícia per a Catalunya. El sistema vigent fins ara havia esdevingut clamorosament insuficient, sobretot si tenim en compte l’increment de població dels darrers anys, que amenaçava de col·lapsar els serveis públics bàsics, i els manifestos dèficits en matèria d’infraestructures que pateix el país, que van en detriment de la nostra competitivitat.
Així doncs, l’Estatut de Catalunya vigent des de 2006 ha estat la pedra de toc que ha comportat aquest canvi de model financer. Malgrat les incomprensions i les campanyes contràries orquestrades en el seu dia, aquesta norma ha tingut la virtut de reordenar el model financer per al conjunt de l’Estat, en benefici de totes les Comunitats que veien limitat el seu desenvolupament socioeconòmic per una compensació interterritorial que corresponia a criteris depassats.
El que ara toca és avançar en el reequilibri de la part més feble de l‘estructura de l’Estat autonòmic, que són els ajuntaments. Paradoxalment, l’administració més propera a la ciutadania és l’esglaó més feble del nostre sistema institucional, malgrat que molt sovint es veu obligada a atendre les situacions personals i familiars més precàries, assumint de fet competències que legalment no li corresponen. Ara, en època de crisi, en tenim un clar exemple, donat l’increment de demandes socials.
Després de trenta anys de democràcia municipal, hem estat incapaços de resoldre la clara insuficiència financera dels ajuntaments, malgrat el constant treball que hem desenvolupat des de les entitats municipalistes, i que hem traslladat a la Generalitat i a l’Estat en els diversos fòrums de trobada que existeixen.
Un cop aclarides les finances de Catalunya, entenc que ara correspon negociar amb la Generalitat una major implicació de l’administració catalana en el finançament ordinari dels ajuntaments.
Segons les directrius de l’Estatut, el nou finançament autonòmic ha de suposar un substancial increment dels ingressos provinents dels tributs propis de la Generalitat, gràcies especialment al tractament com a tal de la participació en l’IRPF, l’IVA i els impostos especials recaptats a Catalunya. Seria just, doncs, arbitrar una referència sobre aquests nous ingressos que servís per nodrir més i millor el Fons de Cooperació Local de Catalunya i per augmentar les transferències de lliure disposició dels ajuntaments, que avui encara resten massa condicionades a projectes concrets.
Cal tenir en compte que el nou Estatut amplia i fixa, per primer cop en un precepte del bloc constitucional, el llistat de competències locals, i que l’article 219 de la norma bàsica catalana preveu la fórmula per assegurar la suficiència financera dels governs locals. Lògicament, més competències també han de representar més recursos per garantir la seva correcta prestació.
Els ajuntaments contribueixen a millorar la cohesió social dels nostres municipis, amb una tasca de proximitat que és insubstituïble. Ara cal que, definitivament, els dotem dels recursos necessaris per seguir treballant pel progrés i el benestar dels seus ciutadans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada