Seducció versus imposició

Aquest és un article que no voldria haver escrit. La meva actual preocupació és lluitar contra l’atur i la crisi amb les inversions i les polítiques socials que estem impulsant a Reus. Això no obstant, ho sento molt, però avui sí que toca.

La present fase del debat territorial parteix d’una simplista “estratègia del dòmino”, en què Reus ha estat acusada de tots els mals, malgrat no haver iniciat cap polèmica. La primera peça fou la proposta del canvi de nom de l’Aeroport de Reus, un brindis al sol que mai s’havia plantejat i que complicaria més als viatgers europeus la seva identificació. I també un clar menyspreu als reusencs que van construir literalment, a pic i pala, l’antic camp d’aviació al nostre terme.

La segona peça ha estat la reivindicació d’una sola capital per a la futura vegueria. En aquest punt, opinadors diversos s’han remuntat als romans, a l’arquebisbat medieval i a la Guerra del Francès per defensar les seves tesis mil·lenaristes, però sempre obviant els antecedents més recents aplicables al cas, plantejats en règim de democràcia i autogovern. Parlo de les dues vegueries de 1936 -que ara es fusionarien voluntàriament en una sola-, de la capitalitat compartida Sabadell-Terrassa en la llei comarcal de 1987, o de les recomanacions de l’Informe Roca de l’any 2000.

La tercera peça ha estat negar el nom de Camp de Tarragona a la vegueria, reclamant que aquesta només dugui el nom de la ciutat veïna. Aquest maximalisme ha estat rebutjat no ja per Reus, sinó també per un Baix Penedès que ja pensa en una vegueria pròpia, i per municipis de l’Alt Camp i del propi Tarragonès que no se senten representats davant tanta voracitat.

Aquest darrer punt demostra que alguns no volen –o fan veure que no volen- entendre quin és el debat actual. No es tracta de maquillar la divisió provincial de 1833, feta per Javier de Burgos seguint el model jacobí dels departaments francesos, i pensada per controlar el territori des d’una capital al servei de Madrid. Es tracta de bastir una nova organització territorial de Catalunya des de la base, des de la terra, una reivindicació històrica del catalanisme polític.

El 1976 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, moviment cívico-polític que va definir les bases de la transició i la recuperació autonòmica. El Grup de treball sobre territori del Tarragonès fou liderat per un tarragoní i catalanista de pedra picada, Josep Maria Recasens i Comas, el qual no va tenir problemes en reclamar la unitat del Camp (sense més afegitons) a partir de la consciència comuna del territori (veure “El debat de la divisió territorial de Catalunya”, edició a cura d’Enric Lluch i Oriol Nel·lo. Diputació de Barcelona, 1984, pp 931-933). Recasens sabia que calia seduir Reus per avançar junts en aquesta direcció.

Tres anys després, Recasens seria el primer alcalde democràtic de Tarragona. De manera conseqüent, fou capaç de pactar amb el reusenc Carles Martí la constitució de la Mancomunitat del Camp, que va posar en marxa el Mercat del Camp. Després vindrien la mancomunitat de residus, el consorci d’aigües, el Consorci del Camp de Tarragona, l’autoritat del transport o l’acord per ubicar l’estació intermodal al sud de l’Aeroport. Grans avenços que ens han permès definir un embrió d’àrea metropolitana.

Les ments més lúcides sabien abans i saben ara que la seducció és millor estratègia que la imposició. I així es va manifestar en l’acte de la societat civil de Reus al Teatre Fortuny, un exemple d’elegància, dignitat, sobrietat i propostes en positiu a favor del territori comú. Quina diferència amb la provocació barroera de pancartes i samarretes que hem vist i que veurem!

Porto deu anys treballant amb la mà estesa per construir aquest territori. No deixaré de fer-ho ara, malgrat molts voldrien que a Reus caiguéssim en la pitjor versió del localisme. En hi juguem massa coses tots plegats.

(Aquest article va ser publicat el passat 24 de desembre al Diari de Tarragona)