La dignitat dels represaliats

El dia 10 de març es va celebrar al Teatre Bartrina l’homenatge a les persones del Baix Camp i el Priorat que foren castigades pel franquisme a causa de la seva militància o les seves idees d’esquerres, republicanes, democràtiques i catalanistes. D’aquesta manera, la Generalitat de Catalunya explicitava el reconeixement simbòlic als represaliats que en el seu moment varen rebre els seus ajuts compensatoris, amb el lliurament d’un diploma acreditatiu de la injustícia amb què foren tractats.
Fou un acte sobri i senzill, però de gran emotivitat. En primer lloc, per la presència d’alguns dels protagonistes directes de la repressió, persones de més de 80 i 90 anys que varen experimentar anys de presó, camps de concentració i treballs forçats, amb patiments reals que ens esgarrifen quan els veiem al cinema. Són persones que representen la dignitat d’haver sobreviscut la Guerra Civil, la terrible persecució posterior, i que després foren capaces de refer les seves vides i de deixar-nos constància de les seves històries.
Entre elles va destacar el testimoni de Carme Figuerola, una filla d’Alcover que fou empresonada per les seves idees comunistes als 19 anys, junt amb el seu fill de 9 mesos i la seva mare, després que el seu pare i el seu germà foren afusellats. Haver sobreviscut a tot allò, amb la lucidesa i l’enteresa que conserva prop dels 90 anys, és digne d’admiració i reconeixement.
També hi havia persones relativament més joves, que foren empresonades i perseguides pel seu antifranquisme en el tram final de la dictadura. Perquè és cert que la part més dura de la repressió es va produir entre 1939 i els primers anys 40, però el règim fou inflexible fins al final contra tothom que gosava rebel·lar-se contra la manca de llibertats.
Molts dels represaliats ja no són entre nosaltres, i per això bona part del públic eren familiars que recordaven els seus éssers estimats que varen viure aquells anys tan negres. En la meva intervenció vaig referir-me als absents, amb una especial menció als 35 veïns de Reus que foren executats un cop acabada la guerra, i també als altres 15 reusencs que varen morir després als camps d’extermini nazis. Com deia abans, els pitjors malsons del segle XX els han viscut en pròpia carn molta gent de casa nostra.
Vaig comentar que el conflicte de 1936-39 fou una guerra incivil que va enfrontar famílies i veïns, amb violència indiscriminada i lluites internes dins dels propis dos bàndols en litigi. Fets amb uns efectes devastadors per a la nostra societat, que no hem començat a superar fins fa ben poc.
Com deia Josep Recasens, cal perdonar sempre, però no podem oblidar mai. Molts joves actuals no saben valorar la democràcia que tenim avui, però hem de ser capaços que entenguin que, amb tots els seus defectes, és el sistema polític resultant del sacrifici i la lluita de moltes generacions per un Món millor. Malgrat que alguns irresponsables vulguin ridiculitzar-la i pervertir-la.
Mentre observava la platea del Bartrina, plena d’honor i llàgrimes contingudes, em venien al cap aquests pensaments. El nostre record per a totes les víctimes d’aquella època tan funesta, amb l’esperança que la seva memòria ens recordi que tot allò no s’ha de repetir mai més.
Lluís Miquel Pérez i Segura
Alcalde de Reus